La Guajira i la comunitat Wayú

Bé, amb el nou any, nous propòsits: actualitzar el Blog!!! ...la Guajira...

Arribem a la Guajira sense massa plata i amb ganes de conèixer aquest departament. Ens crida l'atenció que la majoria dels seus habitants són indígenes, la seva posició geogràfica i el seu clima àrid.Aparentment aquest territori està allunyat del conflicte, però resulta que els wayús viuen amb la por dels atacs paramilitars només perquè reivindiquen els seus drets com a poble indígena i la defensa de la seva terra (s'ha descobert petroli a la zona i les multinacionals ja estan preparades per explotar el terreny malgrat l'oposició dels seus habitants... i el govern d'Uribe ja us podeu imaginar a qui dòna suport...). Curiosament, els wayú tenen doble nacionalitat (colombiana i veneçolana) i estan més ben atesos a Veneçuela, on disposen de sanitat gratuïta i Chávez respecte el seu criteri en decisions que afecten la seva terra. Això ens ho explica una dona wayú que coneixem de camí a Ríohacha, activista pels drets de les dones del seu poble i membre fundadora d'una associació de dones wayú que s'ha d'emparar en ONG's internacionals de drets humans perquè el seu país no les etiqueti de guerrilleres. Malgrat això, ja estan dins la llista negra de grups terroristes colombians i pateixen una repressió quotidiana.

A banda de persones increïbles també coneixem els paisatges de la Guajira. Canviem la selva pel desert. Ens arribem al Cabo de la Vela, el punt més enfora al mar de Colòmbia. Des de quan un desert desemboca en un mar caribeny?? Inverosimilitats que hem vist amb els nostres propis ulls!!!

Entrant al desert, cap al Pilón de Azucar

El desert de la Guajira! No us podeu imaginar el vendaval que hi feia...

Vista del desert entrant al mar, des de dalt del Pilón de Azucar

L'horitzó, el cel i el mar, el mar i la sorra... i el Jordi que ho contempla dalt del Pilón de Azucar!

No tot és tan macu... no estan gens conscienciats de cuidar el seu entorn... tiren la brossa al terra amb una facilitat preocupant...

Els flamencs rosats ens porten fins a Camarones, on tenim l'oportunitat de dormir en una ranchería (una mena de comunitat wayú) i conviure, així, uns dies amb ells. Ens obren les portes, l'hospitalitat és tan natural en ells que ens cau la cara de vergonya quan ens pregunten si a Espanya també se-ls acolliria tan bé a ells... Ens ofereixen menjar quan ells mengen. Ens parlen de les seves costums i tradicions quan els fem preguntes. Els acompanyem a pastorear els chivos (cabres, que aquí n'hi ha moltes i són base de la seva alimentació, junt amb el peix i l'arròs) i a pescar (el Jordi tira mil cops la xarxa i caça una sardina!!! mentre que l'abuelo pesca en quantitat!! jejeje). Les dones ensenyen a teixir les motxiles típiques de la zona a la Marta (aviat farà unes motxiles increïbles... jeje!!). Ens fan sentir com a casa.

Anem a pastorear els chivos!

La Marta aprent a teixir tota concentrada!

L'abuelo Gabriel, l'autoritat de la comunitat, després d'una bona jornada de pesca!

L'Ana María, una de les seves dones, netejant el peix! I quina dona!

Malgrat això la vida dels indígenes no és tan bucòlica com ens podem imaginar. Els rols de gènere estan ben marcats: el paper dels homes és aportar menjar per la família (chivos, pesca, treballar en el turisme...) mentre que les dones s'encarreguen dels fills i de la casa, també cuinen i teixeixen les motxiles i els chinchorros (una espècie d'hamaca) per vendre'ls. Fins aquí no us pot sonar gaire estrany, perquè malauradament són rols universals, però va més enllà. La dona està discriminada en tant que no pot fer les feines de l'home (la Marta es va sentir apartada perquè a l'hora d'anar a fer "activitats d'homes" el Sr.Gabriel, l'autoritat de la comunitat, sempre qüestionava la seva presència...), malgrat que qui distribueix i guarda la plata és ella ja que l'home no sap estalviar i s'ho gasta tot en beguda. També és curiós que els clans de les famílies (els cognoms) segueixen l'herència femenina i per això diuen que és una societat matriarcal. Però crec que és bastant fictici, només pel fet que els homes poden tenir més d'una dona, per exemple, mentre que les dones ho tenen totalment prohibit. Un cop més ens trobem davant de l'aberració del poder patriarcal. I els homes compren les seves dones als seus pares i les paguen amb plata o amb chivos o terreny, tinguin l'edat que tinguin (nenes de 16 anys amb homes de 60...). Indignant i impensable que encara passin aquestes coses...

Ens va sobtar i desagradar la gran quantitat de joves que es passaven literalment el dia "tomando" (bebent alcohol), mentre les dones els cuidaven, els adults portaven menjar i els nens feien tots els encàrrecs que se'ls demanava. Tot esperant que arribessin turistes per treballar passaven les hores del dia borratxos i si arribava un grup de turistes ja no el podien atendre... i l'autoritat no hi feia res, quan el seu paper és solucionar els conflictes que sorgeixen dins la comunitat.

Joves a l'hamaca, perdent el temps ben borratxos...

La comunitat té una escola i una mestra amb ganes de fer-hi coses. Actualment està treballant en un projecte per poder fer una biblioteca pels nens/es, que es passen els dies tombant, fent gamberrades i portant coses d'aquí cap allà quan els ho demanen. Al Jordi se li va encendre la bombeta i va pensar que podríem fer una recol.lecta de contes i quatre fustes per construir prestatgeries i ajudar-los a fer-ho realitat. Així que aquest temps que estem a Barichara treballarem en aquesta idea i al febrer a veure si els podem portar un bon grapat de llibres!

Salines en ple carib o muntanya de neu??

En una parada del camí, el Jordi s'anima a fer de carnisser!

Anant cap a Barichara... ja queda poc!!!

I en aquestes estem, contents d'haver arribat a la finca dels tiets de la Marta, treballant de meseros i lavaplatos en un restaurant moderno i rústic on serveixen plats amb salsa de hormiga culona (una mica explotats: cobrem 2.5oo pesos per hora, ni 1€!!!!! però pel salari d'aquí està molt bé, tot i que treballem moltes hores... de 13h a 22h i picos...). En fi, ja farem un article més actual, avui ho deixem aquí!!!

El dia de Nadal, amb l'Anna i el Mauro, a la finca Santa Rita!!!

Un petó amb olor 2.010!!!