Las hormigas culonas

Com alguns ja sabeu, el Jordi i jo vam treballar a un restaurant que es deia Color de Hormiga i ja us vam fer 5 cèntims de les culonas. Ara però, toca dedicar-los un article sencer ja que aquests dies són les protagonistes de les veredes i tot Santander va boig darrere d'aquests insectes peculiars!

Una mà plena de formigues i un Jordi grenyut guapíssim!!!

Resulta que en aquest període de temps entre les pluges fortes d'abril i el sol fort del migdia és quan les hormigas culonas treuen el cap del formiguer. Amb quin objectiu? aparellar-se. Les culones que la gent es menja són exclusivament les formigues princeses dels formiguers, les que tenen la capacitat de reproduir-se per convertir-se en reines d'altres formiguers (són brutals l'organització i les jerarquies naturals de les formigues!). Per tant, les princeses, que tenen ales per sortir volant a buscar els seus prínceps, surten del formiguer amb un objectiu clar i no s'esperen que a fora es trobaran un grapat de campesinos a punt per caçar-ne tantes com puguin!

Com que són tan ben valorades en la zona i es paguen molt bé (aquest any s'estan pagant a 30.000 o 35.000 pesos la libra= mig kilo), els camperols deixen la feina i es dediquen a anar als formiguers que tenen localitzats de la zona a collir-les, per vendre-les, ja que amb una lliura venuda guanyen més que en una jornada laboral completa. De fet, tot el poble es revoluciona i la gent surt al carrer a preparar les culonas per cuinar i hi ha força caliu al voltant d'aquest fet que es produeix cada any en aquestes dates (més o menys, ja que la natura és incerta!)

Barichara. La gent arreglant culonas al mig del poble!

Galledes i galledes plenes!!!

És espectacular veure-les sortir del formiguer, ja que no només surten les culonas sinó un conjunt de formigues diferents, totes elles amb un rol concret (les aviadoras, les soldados...), i surten alhora, totes juntes. A la foto que posem, no s'aprecia bé perquè és la segona sortida del formiguer i surten més disperses, però almenys us feu una idea del formiguer! penseu que són formigues gegants, imagineu-vos l'entremat de rutes subterrànies que ha de tenir aquest forat!!!

Una de les formigues soldat, encarregades de protegir les culonas (que va picar al Jordi!)

Una panoràmica del formiguer!

Una culona indecisa!

Bé, aquestes formigues són tan ben valorades perquè són una cosa exquisita de menjar. I com que només se'n troben de fresques un cop a l'any, doncs encara més! Però per menjar-te-les s'han de preparar (no patiu que no es mengen crues!). Nosaltres en vam comprar 3/4 de libra a un nen que viu per aquí a prop i les vam haver de netejar i cuinar. Aquí us expliquem el procès: seli ha de treure el cap, les potes i les ales (tenen unes ales precioses!). Ho pots fer quan encara estan vives, acabades de collir (que és molt divertit, alhora que molt sàdic...) o sinó les pots posar al congelador per fer-ho quan estiguin ben quietes...

Netejant les formigues (el Jordi no ho veia clar...)

Com es preparen les culonas??

Mireu quin cul que tenen!!!

Un cop estan totes només amb el cos i el cul, que és el que es menja, les neteges bé amb aigua perquè se'n vagi la terra, i ja les pots cuinar. Com? es poden torrar o fregir. Aquí aconsellen que són més bones torrades, així que nosaltres vam agafar un tejo (un plat una mica fondo fet de fang, tot terròs, que aquí utilitzen per cuinar) i el vam posar a calentar a foc lent. Vam tirar-hi un grapat d'hormigas culonas i ens vam esperar uns 15 minuts a què es torrèssin bé, mentre els hi anàvem tirant unes gotes d'aigua amb sal per donar-los un toc salat de fruit sec! Perquè de fet, quan te les menges sembla que estiguis mastegant un cacahuet o un quico. Són molt cruixents i gustoses i amb una cerveseta entren de perles! Anar xerrant i anar picant!!! jejejeje Sembla bastant fastigós però jo li recomenaria a tothom que les provés, inclús als vegetarians!

Torrant les formigues al tejo!

Bé, entre poc i massa eeh! aquí ens les mengem perquè són la novetat i és curiós, vaja, per lo exòtic! però després d'unes quantes, la veritat és que es fa raro anar menjant formigues...

I per acabar un petit regal... Un poema del Pablo Neruda que em va agradar molt!
Apa, salut i formigues!